80 anys de l'Aiguat del 40

Catalunya Nord

PAiguat del 40 - Perpinyà
PAiguat del 40 - Perpinyà | x, @Terra Nostra

L'Aiguat del 40, va ser un episodi de pluges torrencials que va tenir lloc l'octubre de 1940 a la zona est dels Pirineus, específicament a la Catalunya Nord i el nord-est de la Catalunya Sud, que provocà inundacions devastadores, i un balanç total de 350 morts.
Oficialment es van registrar 840 mm de pluja només comptant el 17 d'octubre, registre que el converteix en el rècord de precipitació registrat a Europa en 24 hores. Tanmateix, una mestra de Sant Llorenç de Cerdans va anotar 1930 mm durant els cinc dies que s'allargà l'episodi, 1.000 mm dels quals concentrats el 17 d'octubre. 

Un episodi mediterrani que se sembla als seus anàlegs tropicals.

Per la seva estacionalitat, la seva freqüència i la seva virulència, es pot comprar un episodi mediterrani amb els fenòmens dels monsons i els ciclons tropicals, ja que s’observa regularment a la mateixa època, amb una freqüència interanual molt variable.
Sovint és a la tardor quan aquests fenòmens es desencadenen a causa de la configuració climàtica, amb la temperatura màxima de l’aigua superficial del Mediterrani, les primeres baixades de masses d’aire procedents dels pols, el manteniment de masses d’aire tropical a la Mediterrània, i l'arribada de les primeres tempestes d'hivern a l'Atlàntic. La combinació de tots aquests factors fa que aquesta temporada sigui la més inestable de la costa mediterrània, on les configuracions atmosfèriques són les més actives i poden degenerar molt ràpidament. Tot i això, perquè es produeixi un episodi mediterrani, ha d’arribar una gota freda a la península Ibèrica. Quan això es produeix a la tardor o a la primavera, i fins i tot a l’hivern, la gota freda desplaça el flux d’aire cap al sud de l’estat francès, impulsant una massa d’aire tropical sobre la regió. Aquesta massa d’aire que travessa el Mediterrani, està carregada d’humitat i està bloquejada a les principals serralades (Pirineus, Montagne Noire, Cévennes, Còrsega, contraforts alpins). Al mateix temps, si les condicions forcen l’elevació de la massa d’aire tropical, s’agreuja la desestabilització de la massa d’aire i provocant tempestes.  I els relleus, paralitzant el moviment de les tronades i els fluxos orientats al sud, generen una regeneració permanent de les tempestes de pluja en la humitat, a la mateixa zona. Aquestes tempestes multicel·lulars retrògrades, que es regeneren constantment mentre persisteixen els fluxos al seu origen, són productors molt grans de precipitacions intenses en un període de temps molt curt.
Va ser l’Aiguat del 40.

És que es pot reproduir?

Météo France ha analitzat els esdeveniments mediterranis plujosos extrems al curs de les darreres dècades, i les tendències que es dibuixen són preocupants. Hi ha hagut una intensificació de les precipitacions intenses a les regions mediterrànies entre 1961 i 2015, de: + 22% sobre el màxim anual d’acumulacions diàries, amb una variabilitat interanual molt elevada, cosa que explica l’elevada incertesa (de +7 a + 39%) sobre la magnitud d'aquesta intensificació. També es destaca un  augment de la freqüència dels episodis mediterranis més forts, en particular els que superen el llindar de 200 mm en 24 h.

Està doncs demostrat que el reescalfament climàtic està empitjorant la situació, però encara no se sap preveure el seu nivell.
Però si queda clar que s’està produint un augment de la seva intensitat, l’evolució futura de les precipitacions extremes a la Mediterrània continua sent avui bastant incerta quantitativament.
Els treballs de recerca en curs haurien de permetre progressar en aquest tema, d’una banda, combinant millor conjunts de simulacions climàtiques globals i regionals i, de l’altra, utilitzant models climàtics de nova generació capaços d’assolir les escales de quilòmetres i representar millor convecció atmosfèrica. Aquests nous models també haurien de permetre estudiar la possible evolució de la precipitació horària acumulada.
S’espera encara que es confirmi el paper del canvi climàtic en aquest augment, però hi ha cada cop més indicadors en aquest sentit.
Qualsevol que sigui el resultat d’aquests estudis, el que queda clar, és que cal esperar-se a més fenòmens com el que va provocar totes les conseqüències de l’Aiguat del 40, i que si cal preparar.
A més, aquests  fenòmens com l’Aiguat del 40 que es calculava que podien tenir lloc un cop cada 100 anys, possiblement es produiran més sovint, i amb més intensitat.