EXILIS IV: Final II Guerra Mundial, sortida definitiva dels camps per a Maria, i reflexions recents

Explicat a través del testimoni de Maria Bagaria Jover

Alboussiere -  École des filles
Alboussiere - École des filles

Feia tres anys que havia començat la II Guerra Mundial quan l'URSS contraatacava iniciant una batalla que canviaria el curs de la història: la batalla de Stalingrad. Durant uns mesos, l’exèrcit alemany havia estat prenent la ciutat soviètica edifici a edifici. Malgrat que dominava gairebé tot el territori no va ser capaç d’expulsar els darrers resistents. L'agost de 1942 la contra-ofensiva russa culmina amb l'expulsió de les tropes nazis.

Mentrestant, a l’estat espanyol, Franco aprovava la Llei Constitutiva de les Corts, com un òrgan superior de participació del poble espanyol en les tasques de l’estat. Aquesta llei, però, no tenia capacitat legislativa, únicament consultiva, i no es faria efectiva fins al febrer següent enfront d’un evident gir en la correlació de forces a Europa.

En aquest context, treuen els refugiats que hi havia camp de Gurs. Maria explica com s’emportaven als jueus als crematoris. Els espanyols es van instal·lar a un castell a Alboussiere, on Maria comença a l’escola. Recorda que és gràcies a dos professors que es quedaven amb ella després de l’escola per a fer-li reforç, que va poder passar el certificat d’estudis, el qual per a aquella època obria diverses portes. Li hauria agradat continuar amb els estudis però ‘no hi havia cèntims’ i va haver de posar-se a treballar.

Maria i la seva Mare a Alboussiere, 1945

Durant aquest temps el seu pare havia estat treballant a la construcció per a l’alemanya nazi, construint túnels. Va poder fugir i treballar per a aconseguir financiar-se el viatge fins retrobar-se amb la seva dona i la seva filla. Van estar fent ‘vida normal’ al castell fins que el seu pare va aconseguir un contracte i llavors van poder sortir. Tot i amb esforços, el seu pare, Juan Bagaria, mai va deixar d’enviar diners a Espanya pels presos.

L’1 de gener de 1944 començava l’ofensiva de l’exèrcit soviètic que donava suport a diversos països europeus a expulsar les tropes feixistes alemanyes. Ho van aconseguir a Polònia, Romania, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Bulgària, Hongria i Àustria entre d’altres. Al juny d’aquell mateix any, les tropes anglo-nord-americanes van obrir un front a Normandia i van començar a avançar cap a Alemanya.

Mentrestant a casa de Maria, com tantes famílies precàries, treballaven per sortir de la seva situació precària. Més al sud, a l’estat espanyol, seguia la dictadura, amb la por i la repressió com a senyes d’identitat. El noi que acabaria sent el marit de Maria n’és un exemple: va decidir anar a viure a França fart que membres de la falange l’esperessin quan tornava de treballar o d’estudiar perquè el seu pare era republicà. Les fronteres estaven tancades i va haver de creuar també els Pirineus caminant.

Entre abril i maig de 1945 les forces armades soviètiques van enderrocar en el curs de les operacions de Berlín i Praga les darreres agrupacions de les tropes nazis alemanyes i es van topar amb les forces dels aliats: la guerra en Europa havia conclòs. El 8 de maig de 1945, Alemanya va capitular incondicionalment. El 9 de maig de 1945 va passar a ser el dia de la victòria sobre l’alemanya nazi.

Maria i una amiga a Alboussière, 1945

 

A Maria li hagués agradat ser advocada per tal de salvar a la gent innocent, però el fet de no poder seguir els estudis li ho va impedir. Reflexiona entorn de la necessitat de contar allò viscut “perquè serveixi d’exemple a altres de "no fer el mateix del que ens han fet a nosaltres i que estem fent nosaltres mateixos a tots els que vénen dels altres països dels quals han de marxar”, i afegeix “tot això que he viscut jo, moralment m’ha deixat una força de suportar certes coses i de veure les coses més clares pel que he viscut”. Finalment valora la tasca per la recuperació de la memòria històrica, i la importància de fer testimoniatge per tal que les coses canviïn algun dia, tot i que ella no té l’esperança de veure-ho, ja que “les coses continuen igual o pitjor que quan jo vaig vindre d’Espanya”.

 

Amb aquest capítol finalitza la sèrie EXILIS, produït per Noa Tendero Jovaní. Agreiments a les persones participants: a Maria Bagaria Jover per oferir el seu testimoni, imprescindible per a guardar la memòria soterrada encara pirineus avall; a Dani Palos per les melodies introductòria i recursiva; a Jesús Acebedo per la interpretació de les peces al piano. També a totes les persones que treballen en la recerca de la memòria històrica, i totes les plataformes mediàtiques que en fan d'altaveu. Finalment, un record a totes les persones desaparegudes i a les filles de la repressió i el silenci.
 

EXILIS
Una producció de: Noa Tendero Jovani

Genèric original de: Dani Palos

Interpretació al piano de: Jesús Acebedo

Cançons al piano:

  • Corrandes d’exili
  • Gallo Rojo, Gallo Negro

Altres:

  • Galina Ustvolskaya, concerto for piano
  • Exils – les Enfantastiques
  • Venim del nord, venim del sud – Lluis Llach

 

Print Friendly and PDF