EXILIS I: Temps de República, invasió feixista, i exili amb Maria Bagaria Jover

Maria Bagaria, Odile Vielfaure i Noa a Coux
Maria Bagaria, Odile Vielfaure i Noa a Coux

A l'estat espanyol, i sobretot per als republicans, l'any 1931 fou una data clau en la història: després d'intensos mesos de lluita i dos dies després de les eleccions municipals -que serviren per a evidenciar la falta de suport popular a la corona i per enfortir la lluita-, es proclama el 14 d'abril la II República Espanyola, alhora, la catalana.

Uns mesos més tard, el setembre de 1931, s'inicia una vaga històrica amb origen a la presó Model de Barcelona, on els presoners polítics s'amotinen per a exigir la seva alliberació. La revolta es va estendre entre presos comuns també, i després, es va encendre la metxa d'un moviment social latent en el territori català. Una vaga va ser convocada en la ciutat de Barcelona: es va paralitzar durant els dies 3, 4 i 5 d'aquell mateix mes de setembre la indústria, el transport públic i privat, gran part dels comerços i la neteja pública de la ciutat comtal i altres dels seus voltants com ara Sabadell, Terrassa, Mataró i Manresa. En aquest context naix Maria, filla d'un pare sindicalista anarquista i una mare catòlica.

El 1936 comença la Guerra Civil Espanyola. Es va estendre la manca de recursos la qual va manifestar en forma de malaltia mortal per a la germana de Maria, que faltaria a l’edat de set anys. Mentrestant, el seu pare, Joan Bagaria, seguia amb les mobilitzacions sota l'organització de la CNT, que centrava les forces militants en la resistència antifeixista de la ciutat comtal.

Juan Bagaria, militant anarquista i pare de Maria. Va lluitar en mobilitzacions socials i en la defensa de Barcelona durant la Guerra Civil, i es va exiliar durant el període de La Retirada.

A l’Estat Espanyol de postguerra, unes 2.800.000 persones van ser empresonades per motius polítics, 200.000 d’aquestes, condemnades a pena de mort i afusellades. Al territori que compren els països catalans, els cossos de 9000 republicans i republicanes romanen encara entre les 794 fosses comunes.

Un amic íntim de Franco, Victor Ruiz Albéniz, va publicar un article on demanava que Catalunya rebés "un càstig bíblic per purificar la ciutat roja, la seu de l'anarquisme i separatisme com a únic remei per extirpar aquests dos càncers pel termocauteri implacable".

Malgrat l’empeny per a reprimir el poble català, la situació geogràfica facilitava la fugida per mar i a través de la frontera amb França. La majoria de persones políticament compromeses amb la causa de la república i la generalitat, van emprendre el camí cap a l’exili en les darreries de la Guerra Civil o a principis de la postguerra.

En la fase final de la Guerra Civil unes 440.000 persones que havien mostrat el seu compromís polític amb el bàndol republicà arreu de l’estat espanyol van haver d’abandonar el territori per fugir de la repressió franquista.

Els exiliats van arribar-se fins a França creuant els Pirineus o cap al nord d’Àfrica, a Algèria i al Marroc, mitjançant alguns ports mediterranis. D’altres havien emprès el camí cap a l’Amèrica Llatina.

EXILIS
Una producció de: Noa Tendero Jovaní

Genèric original de: Dani Palos

Interpretació al piano de: Jesús Acebedo

Cançons al piano:

  1. Corrandes d’exil
  2. Gallo Rojo, Gallo Negro
  3. Caminant

Altres:

  1. Himne República Espanyola
  2. Els segadors, himne de Catalunya
  3. ​​​​​​Gallo rojo, gallo negro, interprett per Silvia Perez Cruz
Print Friendly and PDF