Com cada setmana, el professor Joan Becat ens dona la seva opinió sobre les notícies d'actualitat. Avui parlem dels drets de duana i del fet que Donald Trump torna a baixar pantalons. El Becat ens presenta també reflexions sobre el funeral del papa Francesc.

Drets de duana: Trump torna a baixar pantalons

A l’inici d’aquest mes Donald Trump ha declarat una guerra econòmica al món sencer, inclosos amics i aliats d’Amèrica, amb la pujada general dels drets de duana, especialment a la Xina i els Països d’Àsia del sud-est. Hi va haver qui se precipitava a Washington per negociar rebaixes, la majoria, i qui ha pujat els seus drets de duana sobre els productes americans, principalment la Xina. Hem vist ja que davant de la baixada de les borses i de les protestacions dels seus amics multimilionaris Donald Trump havia rebaixat o exonerat els telèfons mòbils i els ordinadors i, finalment, decidit una moratòria de tres mesos per deixar negociar. Són les dues primeres baixades de pantalons, que n’anunciaven d’altres.

No ha trigat gaire, i és la Xina que ha guanyat per ara el torcebraç (le bras de fer), obligant Donald Trump a una altra baixada de pantalons. Sembla que comenci a prendre’n costum. Xina és la segona economia del món i vol ser la primera davant dels Estats Units. Per no perdre la seua influència a bona part del món i pels dirigents xinesos de cara a la seua opinió pública que serà molt castigada per les decisions de Trump, és necessari per ells de no perdre el prestigi (de ne pas perdre la face).

Per tant ha donat cop per cop fins que Trump s’adoni que són els Estats Units els primers perjudicats i faci màquina enrere, retropedalatge. És el que acaba de passar dimecres. Donald Trump ha cedit, baixant doncs els pantalons, i ha fet el ridícul, tot i que ho hagi presentat als seus seguidors com una victòria: Heu vist, hem fet por a tothom i ara volen negociar!

Tot ha passat en només vint dies i la Xina ha tornat cop per cop. El 3 d’abril Donald Trump li apuja els drets de duana i Xina s’hi oposa i anuncia respostes. Quan pugen realment el 10, respon al 100% de Trump per un 84%. Trump s’enfila i anuncia 145%, que significa cap més comerç, cosa en realitat impossible car els Estats Units necessiten els productes xinesos, i Xina puja a 125%. Se veu allavontes que vol portar Trump a inflar-se com un globus fins que peti. Efectivament Trump porta els drets de duana a 245% sobre els productes xinesos. És tant que no se veu com se pot posar en pràctica. És una decisió ridícula en realitat, de batalla de galls.

Com acaba?

Doncs Trump se desinfla. Dimecres passat fa una declaració sorprenent, sempre amb el seu posat pontificant d’amo del món, i deixa tothom de cul als Estats Units mateix. Diu: “Serem molt gentils amb els xinesos, no els hi posarem drets tan alts car no podrien vendre als Estats Units. Ells també seran gentils amb nosaltres. Els drets de duana disminuiran de manera significativa, però no serà zero”. Cal seure per no caure sentint aquest canvi total de posició i amb aquests arguments: les negociacions i les rivalitats internacionals no tenen res a veure amb la gentilesa.

Per tant Trump s’ha desconsiderat. Se’l sabia poc fiable però no fins aquest punt. Tot i que guarda la capacitat de fer danys no és més fiable, pels seus com per tothom. La Xina ha guanyat però no ho ensenya, no crida victòria, diu que és disposada a negociar per donar una porta de sallida a Donald Trump. Però a partir d’ara sabem qui pot fer blegar l’altre, i arreu s’han tret les mateixes conclusions. Donald Trump ha començat a perdre la guerra econòmica que havia declarat a tot el món. Era evident que no tenia preparació pel lloc de poder que ocupa, que no sap que les relacions econòmiques i polítiques dins el món no són com una compravenda d’una casa o d’un bestiar a un mercat.

Ara se saben més coses. Els ministres de tots els països que s’han precipitat a Washington per negociar amb els secretaris (els ministres) o els alts funcionaris dels departaments del govern Trump i llurs equips, relacions exteriors, comerç, economia, no tenen interlocutors. Ningú no sap amb qui ha de parlar car els propis membres del govern Trump no saben on vol anar ni quins marges de maniobra tenen. No se pot negociar car no saben què han de negociar. Se va saber per la delegació del Japó o per membres de la Unió Europea. Ningú, ni als Estats Units els criats que ha posat per servir-lo no saben el què vol Donald Trump i no té ningú a prop d’ell que el pugui guiar o aconsellar. Els ha fet fora.

També Trump volia treure el president de la reserva federal dels Estats Units (és el director del banc central) car no el seguia dins els seus deliris. Diu ara que no, que el guarda. Sempre amb el seu vocabulari de discussions fins un bar: “No el vull tirar fora”.

Mentrestant l’Elon Musk aixeca el peu i se’n va a cuidar-se de les seues empreses. Però el mal està fet. Són els boicots als seus Tesla i els enormes drets de duana a la Xina que penalitzaven els seus negocis que l’han vençut. Resultat Trump 1, Elon Musk 0, més molts miliards.

Reflexions sobre el funeral del papa Francesc

El papa Francesc s’ha mort i el seu funeral ha estat espectacular, tot, la cerimònia i després la rua de votures i seguidors dins Roma fins a la basílica on se l’ha enterrat. Espectacular, brillant i alhora digne. S’ha vist una altra vegada que l’església catòlica en sap de cerimònies i d’ostentació transformada en rituals. També era impressionant veure tot el món pendent de l’esdeveniment, amb la presència de 150 caps d’estat ben posats i tranquils com els mestres somien de tenir els alumnes quan entren a la classe.

Quan dic que hi havia tot el món no és gaire exageració car a les Nacions Unides són 193 estats membres, o sigui que són pocs els que no van venir a Roma pel funeral d’un altre cap d’un estat que té una superfície de només 42 hectàrees, o sigui mig quilòmetre quadrat. Això fa evident que el Vaticà i el papa tenen una influència mundial considerable. No és pas un pes econòmic o militar. Se recorda sempre la reflexió de Stalin dient: “El papa, quantes divisions?”, com també la resposta més tard del papa Pius XII a la seua mort: “Ara veurà quantes divisions tenim allà dalt”.

El pes del papa i del Vaticà és la paraula, i és cert que el papa Francesc l’ha utilitzada molt a favor dels pobres, del tercer món, dels marginats, dels refugiats. S’ha recordat la lliçó que va donar a Donald Trump (present a primera fila) durant el seu primer mandat que li va dir que no calia construir murs sinó ponts. També se sap que el papa Francesc tenia caràcter, per exemple amb el seu boicot al president Macron i a la inauguració de la catedral de París renovada, quan li plantava al mateix moment una visita a Còrsega. Cosa que va obligar el president francès a desplaçar-se per veure’l. M’ha fet pensar a l’emperador d’Alemanya obligat d’anar a Canossa acatar la voluntat del papa.

Elogis però també retrets

Però per jo, mentre totes les ràdios i televisions, tots els diaris celebraven el papa Francesc i els seus mèrits, que són reals, i el seu progressisme, que no ho és tant, me venien al cap els punts foscos del seu pontificat, que també hi són. En veig tres, de paraules o d’actuacions pocs encertades i fins i tot contraproduents. Una d’elles és la seua passivitat i la de l’església, o la seua incapacitat a moure l’església davant de les exaccions fetes als nens i a les dones per homes d’església.

Només quan s’aixecava la tapadora amb les declaracions valentes dels afectats i traumatitzats, ja fa més de deu anys que se va començar a ho admetre. Encara no s’ha trobat la manera de ho resoldre. Com també no s’ha resolt la qüestió del celibat dels capellans i de la plaça de les dones dins l’església. Moltes religions admeten el casament dels sacerdots i per la religió anglicana, una religió cristiana, les dones poden ser pastores o bisbes.

Un segon punt que trobi xocant és la seua posició davant la guerra a Ucraïna. Mai ha qualificat Rússia i Putin d’agressors ni la resistència d’Ucraïna com una defensa pròpia. Sempre i fins al final ha demanat la pau immediata, sense condicions, és a dir a favor de l’agressor rus. És una falta de visió de la realitat. No sé perquè ho ha fet car hi ha a Ucraïna nou milions de cristians que el reconeixen com a cap de llur església. Poca broma, és el quart de la població que se senten abandonats.

És l’església ortodoxa dita uniata, és a dir unida al papa i a l’església catòlica. Aquesta església ucraïnesa va ser forçada d’entrar dins l’església ortodoxa russa per Stalin. Va sofrir persecucions. Quan va poder, amb el final de l’URSS, l’església ucraïnesa se’n va separar i va tornar sota l’autoritat del papa de Roma. Ells elegeixen els bisbes i l’arquebisbe major, però només és vàlid quan el papa de Roma l’accepta. Com és possible que el papa Francesc els hagi deixats i sacrificats?

La tercera falta per mi del papa Francesc, que me revolta, és com ha tractat les dones andorranes, ell i el copríncep episcopal l’arquebisbe de la Seu d’Urgell. L’avortament és il·legal a Andorra. Totalment. No s’autoritza ni quan hi ha violació, ni per malformació del fetus, ni per perill per la mare. Res. És la legislació més retrògrada d’Europa. Hi ha hagut manifestacions de dones, voluntat de canvi del govern, però l’arquebisbe de la Seu d’Urgell s’hi va oposar i el papa Francesc ha intervingut, fent saber al cap de govern andorrà que si s’autoritzava l’avortament trauria el copríncep episcopal. Xantatge vergonyós. Normalment deu valdre anys de purgatori, els mateixos que pateixen en vida les dones andorranes.