Hi ha trens que només passen una vegada i alguns deixen de passar d’un dia per l’altre. És el cas dels trens TER que donaven servei a les estacions conflentines de la línia que va des de Perpinyà fins a Vilafranca, que des del 24 de juliol passat no han tornat a donar servei més amunt d’Illa. El descarrilament d’un tren a l’alçada d’Eus va malmetre un pont que travessa la via i ara cal enderrocar-lo. L’SNCF i l’Ajuntament d’Eus (població per la qual el tren passa, però no hi fa parada) fa nou mesos que es barallen per qui ha d’assumir el cost d’aquest enderrocament i, mentre ells es barallen, els trens no passen. 

El col·lectiu d’usuaris d’aquesta línia, Train en Têt, fa mesos que està mobilitzat, denunciant que “si aquest problema hagués passat a una carretera o a una línia de ferrocarril principal, ja estaria resolt”. 

Mentrestant, les parades de Vinçà, Marquixanes, Prada, Rià i Vilafranca agafen pols i els seus veïns s’han de conformar amb els busos o amb el cotxe particular. Això també impedeix que els usuaris del Tren Groc puguin arribar a aquesta infraestructura en tren i contribueixen a congestionar la RD66 (antiga RN116) 

El segle de la “mobilitat sostenible” i del tancament de línies

Les línies de tren locals són les més oblidades de l’estat. Des de mitjan segle XX, l’estat francès ha tancat més de 20.000 km de via, mentre que ha estat invertint en alta velocitat i en les línies amb més demanda. L’estat ha basat la decisió del tancament d’aquestes línies en criteris estrictament econòmics, explicant que aquests trens no eren viables. La falta d’aposta per aquestes infraestructures i la popularització del transport privat han fet que, efectivament, la gent aposti pel transport privat i l’ús de les línies petites sigui molt minoritari. Segons denuncien els col·lectius d’usuaris del transport públic, és completament contrari a l’aposta per la mobilitat sostenible que teòricament han de fer els governs de la Unió Europea. 

El cas de Catalunya Nord: Menys trens i ja no queden tramvies

La xarxa ferroviària de Catalunya Nord ara fa cent anys era molt més extensa i cobria una part molt més important del territori de què fa avui dia. Al Vallespir, per exemple, avui no hi podem veure cap tren de passatgers, mentre que a principis del segle XX hi havia un tren entre Arles i Elna, des d’on es podia anar fins a Perpinyà. A més, hi havia dos tramvies per anar a l’Alt Vallespir, un des d’Arles fins a Prats de Molló i un altre fins a Sant Llorenç de Cerdans. A la Plana també hi havia tramvies per anar de Perpinyà fins a Tuïr, Canet, Ribesaltes i el Barcarès. 

Aquesta reducció de l’oferta pot sorprendre tenint en compte la població actual del país i el fet que actualment Catalunya Nord acull un nombre molt gran de gent durant l’estiu, especialment a la costa, i que podrien ser infraestructures molt útils. Tot i això, cal destacar que les línies de ferrocarril eren defensades per les indústries i les produccions agrícoles del país, ja que els servien per transportar les mercaderies i per fer arribar els treballadors. Avui en dia, amb la desindustrialització i la crisi del sector primari, ja no hi ha pràcticament empresaris que defensin aquestes infraestructures i tot queda relegat al transport privat.

En aquest mapa podeu consultar quines línies hi havia a Catalunya Nord a principis del segle XX,

Miquel Martínez Vila