Com cada setmana, el professor Joan Becat ens dona la seva opinió sobre les notícies d'actualitat. Avui parlem del François Bayrou i del seu mètode, però també del nou director de la Casa de la Generalitat.

El mètode Bayrou

Tothom se burla del François Bayrou, de la seua manera de parlar, de la seua manera de ser, fa desenes d’anys que és una benedicció pels imitadors i els humoristes. Sembla que s’ho prengui bastant bé. De totes maneres què podria fer? Si tenia reaccions, pitjor.

Personalment no estic d’acord amb tots aquests que el menyspreen. François Bayrou és un home admirable. És un polític de la vella escola que la sap llarga. Mireu, el seu predecessor Michel Barnier va durar com a primer ministre del setembre al desembre, o sigui tres mesos i vuit dies. No va poder fer votar el pressupost pel 2025 i això el va fer caure. Va ser com un foc de palla, tan aviat encès com apagat.

Per ara François Bayrou l’ha superat amb quatre mesos i mig a l’hotel Matignon. Diumenge ha anunciat una reforma de l’elecció legislativa a la proporcional, a discutir a l’octubre al parlament. Ell hi serà encara? És possible.

Els que se burlen d’ell no saben -o tant els hi fa- que és un home de cultura. Té l’agregació de lletres clàssiques i ha estat professor abans d’entrar en política. Fa quaranta anys que és un elegit, primer a nivell local, després estatal, fou ministre de l’educació nacional als anys noranta, durant quatre anys i sota dos governs successius. S’ha dit que no havia fet res com a ministre. Efectivament no ha fet com qualsevol ministre d’educació que se respecti, no ha fet una reforma amb els ensenyants en contra i manifestacions. Ha fet funcionar el que uns anys més tard el ministre Claude Alegre en deia el mamut.

Ara bé, per nosaltres, oients i seguidors de Ràdio Arrels, el François Bayrou ministre nos ha ajudat molt car ha preparat i firmat el decret Bayrou que encara avui dia nos permet d’ensenyar el català i les altres llengües regionals. Per ara és la sola protecció que tenim. S’ha vist fa tres anys com s’ha dinamitat la llei Molac. El Consell Constitucional l’ha reduïda traient els elements més importants, els que eren un gros pas endavant. Mentrestant tenim el decret Bayrou.

Quan François Mitterrand va ser elegit, un any després, el seu ministre d’educació Alain Savary va firmar un primer decret que permetia l’ensenyament de les llengües regionals a títol experimental. No era l’ideal però cal veure que abans no hi havia gran cosa. La famosa llei Deixonne, del 1951, no tenia decrets d’aplicació trenta anys després quan va sàller el decret Savary. Doncs a mitjans dels anys noranta François Bayrou va perennitzar aquests ensenyaments i els hi va donar un marc permanent i més estable.

Puc testimoniar que François Bayrou parla correntment el bearnès, la variant de l’occità que se parla a Pau i a la seua regió. Vaig sentir el seu discurs en bearnès, sense notes, com rajava, a una trobada a Pau de les llengües regionals que havia convocat precisament per fer el balanç de la situació i dels problemes per a preparar aquest decret.

Quin és el mètode Bayrou?

Tornant a la situació actual, he parlat del mètode Bayrou amb una punta d’ironia. És el triomf dels moviments lents, de la prudència, parlar primer amb tothom i després veure. S’ha dit que era la immobilitat com a mètode de govern. És veritat que no s’ha votat cap llei important, que no hi ha hagut ni una iniciativa que desencadeni passions, crits a l’assemblea i manifestacions arreu. Cal dir que votar una llei important és impossible amb el fraccionament actual de l’assemblea de diputats i les baralles qui hi ha. El govern Bayrou gestiona finalment el dia a dia.

Això sí ha reeixit el que Barnier no havia pogut fer. A l’inici de febrer el primer ministre François Bayrou ha fet passar a l’assemblea el pressupost del 2025 i el pressupost de la seguretat social. Per tant és tranquil fins a finals d’any, llevat que Marine Le Pen i Jean-Luc Mélenchon se posin d’acord per fer-lo caure amb una moció de censura.

Quina és la tàctica Bayrou? De temps en temps, belleu quan no sap què fer i que cal donar la impressió que s’ataca als problemes de fons, crea comissions, taules de negociació o consultes. Ho ha fet fa dos mesos amb una taula de sindicats i patrons sobre la modificació de la llei de les jubilacions. Uns sindicats han marxat, d’altres se queden. Finalment poca cosa en sallirà, però pot dir que ho ha intentat i, sobretot, mentrestant la llei s’aplica i tothom s’hi acostuma.

Fa dues setmanes ha fet el mateix pels estalvis que cal fer car hi ha deute i les trumpades de Trump sacsegen l’economia. Noves consultes, aquesta vegada dels partits. M’hi jugui una camisa que hi haurà posicions contradictòries i que al final François Bayrou dirà que són elements de reflexió interessants, que se’n parlarà al parlament, que és aquí precisament per parlar com diu el seu nom, i cridar de vegades. Mentrestant, com diu el proverbi: “Qui dia passa, any empeny”.

Diumenge François Bayrou ha sallit una altra carta de la seua màniga. El seu ministre de relacions amb el parlament ha filtrat a la premsa que pensava proposar una reforma de les eleccions legislatives introduint un sistema proporcional. Ho fa el diumenge de Pasqües, amb el dilluns festiu i tots els polítics de vacances. Avui dimarts ja no hi haurà tantes reaccions com quan tot és calent i tothom ha de dir la seua.

Molts partits pensen que cal passar a la proporcional integral o, almenys, passar a un sistema mixt amb una part de proporcional i una part per circumscripcions com ara. El ministre ha afegit que primer se consultaran els partits i que passarà a l’assemblea passat l’estiu. Perfecte, un altre terreny de joc per tothom. Ell, François Bayrou, fa molts anys que milita per la proporcional. És lògic car el seu partit centrista, el Modem, és laminat pel sistema actual a dues voltes. Per sobreviure li cal fer aliances amb partits més forts i no té la part millor. La proporcional li asseguraria un cert nombre de diputats de manera segura.

Notem que són dins el mateix cas els socialistes, els comunistes, els ecologistes, i que el RN sempre l’ha reclamat -tot i que ara el sistema actual el pot també afavorir. Els macronistes no estan d’acord car els perjudicaria. Quan vos deia que François Bayrou és admirable.

Un nou director a la Casa de la Generalitat

Ha estat notícia aquesta setmana i Ràdio Arrels ho ha anunciat. El nou director és Albert Piñeira, nascut a Puigcerdà, la Vila de Cerdanya, i batlle fins fa poc de la seua ciutat. Person, el director que no era ningú, estava alterant la imatge positiva que tenia fins ara la Generalitat a Catalunya Nord. Amb l’escàndol que havia aixecat al nord com al sud, era condemnat a ser substituït com ho demanaven moltes entitats i personalitats nord-catalanes al president de la Generalitat.

Des de l’inici aquest senyor, sense coneixements del país on se’l posava i amb uns a priori desfasats amb la seua realitat social i cultural, no complia amb els objectius fixats a la casa de la Generalitat a Perpinyà. És a dir, fomentar lligams nord-sud de tota mena, especialment lingüístics, culturals, econòmics, transfronterers, i recolzar el teixit català d’aquesta part de la Catalunya històrica.

Objectivament, amb la polèmica i el rebuig que havia provocat, no podia fer res més a Catalunya Nord car hi era objecte d’ostracisme, rebutjat per la societat on normalment havia d’integrar-se. La prova n’és que no havia previst res per la Sant Jordi, una de les celebracions majors de l’any. Per salvar les aparences la presidència de la Generalitat ha declarat que havia dimitit. Més aviat se l’ha tret ràpid per evitar mals majors. En efecte la destitució i el canvi no han durat gaire, unes tres setmanes.

La sorpresa va ser que el president Illa, socialista, designés un director que és membre de Junts i que ve de Convergència. Això dit, me sembla que la tria és excel·lent. Albert Piñeira és una persona que coneix Catalunya Nord i, sobretot, que té una gran experiència de les relacions transfrontereres. És sota el seu mandat de batlle de Puigcerdà que s’ha acabat i posat en funcionament l’Hospital transfronterer de Cerdanya. Li va tocar resoldre els múltiples problemes que van sàller perquè funcionés sense solucions anteriors, car mai els dos estats havien col·laborat de debò en una estructura com aquesta.

També s’ha vist que té experiència, “savoir-faire” recuperant ràpidament la diada de Sant Jordi amb una exposició de llibres de segona mà a la Casa de la Generalitat. La gent podrà emportar-se’n dos gratuïtament si els interessa. Una manera hàbil o eficaç de fer tornar a la Casa els que se n’havien allunyat i que estimen el català.

Li suggereixi -tot i que me sembla que és una recomanació supèrflua- de participar activament a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, el gran esdeveniment de l’estiu, i de facilitar-ne les activitats, com han fet altres directors, especialment els últims, Josep Puigbert i Alfons Quera. Benvingut doncs, Sr. Piñeira, us necessitàvem.